Aquesta entrada fa referència al treball que ens han proposat de seminari sobre el llibre Elogi de la feblesa.
Fitxa tècnica
Autor: JOLLIEN‚ ALEXANDRE
ISBN: 9788474100075
Editorial: La Magrana
Dades del llibre: 112 pags.
Idioma: Català
Sinopsi:
Aquest relat autobiogràfic d'una vida singular i sorprenent narra el camí seguit per Alexandre Jollien, un jove amb paràlisi cerebral que, a causa del seu handicap, estava destinat a enrotllar cigars en un taller ocupacional per a persones discapacitades, i que, després d'un llarg periple, va aconseguir estudiar Filosofia a la universitat. Tot narrant la seva exeperiència, difícil i dolorosa però sempre estimulant, a través d'un diàleg fictici amb Sòcrates, l'autor convida de manera insistent a qüestionar la distinció entre normal i anormal. No proposa pas una solució tranquil·litzadora o harmoniosa, sinó més aviat un dubte que fa capgirar el que fins ara crèiem saber i que ben sovint marca el nostre comportament davant tot allò que és aliè, diferent, estrany.
El llibre és un diàleg socràtic que té l'autor del llibre amb Sòcrates, aquest li fa preguntes fins que contestant aquestes preguntes resol els seus dubtes.
Aquesta obra es pot dividir en tres apartats:
1. Evolució del concepte “normalitat”.
Al llarg de la història Alexandre veu i accepta que la “normalitat” no està tan lluny. Això passa quan surt del centre en el qual es trobava(pàg.47), aquest centre al qual l’havien apartat del món i no l’havien deixat viure ni acceptar-se tal i com és; per exemple, de cara al metge sempre eren “malalts”,els mateixos educadors se’ls miraven com uns fracassats que no podien desenvolupar-se, no es vetllava per la integració. Ell llavors se n’adona que pertanyia a un “altre món” i llavors és quan s’intenta integrar i aprendre d’aquest món, comença per observar-ho tot.
2. Paper que juga l’amistat.
Al centre amb els companys sempre hi restava un bon humor entre aquests i això és el que va intentar fer quan va entrar a l’escola de comerç i quan es movia amb la gent normal. Això el va ajudar a integrar-se amb els seus nous companys.
Entre els companys del centre la confiança era vital ja que qualsevol cosa representava un repte que havien d’assolir; i no era gens fàcil.
3. Eines que dóna la filosofia a l’Alexandre per tal d’assumir la seva condició física.
La filosofia ha donat a l’Alexandre la possibilitat de conèixer-se a ell mateix, entendre la seva situació, acceptar-la i assumir-la i analitzar el seu ambient. També li va donar les armes per combatre totes les etiquetes que la societat li penjava.
Per tant, podem dir que la filosofia no només li serveix per assumir la seva condició física sinó per alliberar-se i aprendre a superar tots els problemes que li suposa la seva discapacitat.
Aquest llibre fa pensar molt en "la mirada de l'altre" i com ens condiciona a nosaltres.
Avui en dia, desgraciadament podem veure això dia a dia, quan molts pares controlen als seus fills fins tal punt que no els deixen una mica de llibertat i menys si tenen algun dèficit que llavors els mantenen allunyats de la gent pel “que diran” i els tanquen a casa.
També és cert que la gent ens condiciona, a les classes de primària sempre hi havia nens amb mots negatius “el cojo, el empo, el gafitas, el gordo...”, de vegades però cal ser prudents amb les etiquetes perquè poden condicionar molt una altre persona i fer que se senti malament i modificar la seva personalitat.
Fitxa tècnica
Autor: JOLLIEN‚ ALEXANDRE
ISBN: 9788474100075
Editorial: La Magrana
Dades del llibre: 112 pags.
Idioma: Català
Sinopsi:
Aquest relat autobiogràfic d'una vida singular i sorprenent narra el camí seguit per Alexandre Jollien, un jove amb paràlisi cerebral que, a causa del seu handicap, estava destinat a enrotllar cigars en un taller ocupacional per a persones discapacitades, i que, després d'un llarg periple, va aconseguir estudiar Filosofia a la universitat. Tot narrant la seva exeperiència, difícil i dolorosa però sempre estimulant, a través d'un diàleg fictici amb Sòcrates, l'autor convida de manera insistent a qüestionar la distinció entre normal i anormal. No proposa pas una solució tranquil·litzadora o harmoniosa, sinó més aviat un dubte que fa capgirar el que fins ara crèiem saber i que ben sovint marca el nostre comportament davant tot allò que és aliè, diferent, estrany.
El llibre és un diàleg socràtic que té l'autor del llibre amb Sòcrates, aquest li fa preguntes fins que contestant aquestes preguntes resol els seus dubtes.
Aquesta obra es pot dividir en tres apartats:
1. Evolució del concepte “normalitat”.
Al llarg de la història Alexandre veu i accepta que la “normalitat” no està tan lluny. Això passa quan surt del centre en el qual es trobava(pàg.47), aquest centre al qual l’havien apartat del món i no l’havien deixat viure ni acceptar-se tal i com és; per exemple, de cara al metge sempre eren “malalts”,els mateixos educadors se’ls miraven com uns fracassats que no podien desenvolupar-se, no es vetllava per la integració. Ell llavors se n’adona que pertanyia a un “altre món” i llavors és quan s’intenta integrar i aprendre d’aquest món, comença per observar-ho tot.
2. Paper que juga l’amistat.
Al centre amb els companys sempre hi restava un bon humor entre aquests i això és el que va intentar fer quan va entrar a l’escola de comerç i quan es movia amb la gent normal. Això el va ajudar a integrar-se amb els seus nous companys.
Entre els companys del centre la confiança era vital ja que qualsevol cosa representava un repte que havien d’assolir; i no era gens fàcil.
3. Eines que dóna la filosofia a l’Alexandre per tal d’assumir la seva condició física.
La filosofia ha donat a l’Alexandre la possibilitat de conèixer-se a ell mateix, entendre la seva situació, acceptar-la i assumir-la i analitzar el seu ambient. També li va donar les armes per combatre totes les etiquetes que la societat li penjava.
Per tant, podem dir que la filosofia no només li serveix per assumir la seva condició física sinó per alliberar-se i aprendre a superar tots els problemes que li suposa la seva discapacitat.
Aquest llibre fa pensar molt en "la mirada de l'altre" i com ens condiciona a nosaltres.
Avui en dia, desgraciadament podem veure això dia a dia, quan molts pares controlen als seus fills fins tal punt que no els deixen una mica de llibertat i menys si tenen algun dèficit que llavors els mantenen allunyats de la gent pel “que diran” i els tanquen a casa.
També és cert que la gent ens condiciona, a les classes de primària sempre hi havia nens amb mots negatius “el cojo, el empo, el gafitas, el gordo...”, de vegades però cal ser prudents amb les etiquetes perquè poden condicionar molt una altre persona i fer que se senti malament i modificar la seva personalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada