Diferències entre codi oral i escrit

Cassany,D. (1987) Descriure, escriure. Barcelona: editorial Empúries.

ESTATUS DE L’ESCRIT (Vigner)










L’escrit constitueix el model normatiu que cal aprendre i seguir. L’escrit com a codi segon es fonamenta en els plantejaments de la lingüística moderna, segons els quals l’oral és primordial i l’escrit se li subordina.

Els estudis gramaticals es basen en l’anàlisi de les oracions de l’oral i els aprenents adquireixen prioritàriament el sistema fonològic i el llenguatge transaccional dels diàlegs.

Finalment, la tercera concepció considera que l’oral i l’escrit són dos codis diferents i autònoms que vehiculen la mateixa llengua.
Vigner hi dóna suport perquè sosté que la producció i la comprensió de l’escrit no depenen de l’oral.


ESTATUS DE L’ESCRIT (Scinto)







Model dependent. Es considera l’oral com la manifestació primera i principal del llenguatge, i l’escrit com una mera transcripció gràfica del primer.

Model independent. Sosté que l’oral i l’escrit són absolutament independents, només són dues de les possibles manifestacions amb què es pot expressar el llenguatge.

Model equipol·lent. Postula que l’oral i l’escrit tenen característiques estructurals comunes, tot i que desenrotllen funcions distintes i complementàries en la comunitat lingüística.


Tant Vigner com Scinto defensen l’autonomia de l’escrit respecte a l’oral. El primer des de l’òptica de la didàctica de l’expressió escrita i el segon des del camp de la psicolingüística, suggereixen que l’escrit no necessita l’oral per expressar i comunicar idees i que tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l’aprenentatge de la llengua.

Competència comunicativa

Utilitzar i/o aprendre una llengua no és només fer servir o adquirir el codi o el conjunt de formes lingüístiques, sinó que implica adquirir tota una sèrie d’habilitats que orienten sobre com usar aquest codi en les diferents ocasions de comunicació que es produeixen en l’entorn de qui el parlen.

Des de la nostra infantesa, adquirim coneixements no només de gramàtica de la nostra primera llengua sinó que també aprenem els seus registres(ús de la llengua:informal, formal, acadèmic)


Als anys 70, Gumperz i Hymes van postular l’existència d’una competència comunicativa, que comprèn el que un individu ha de saber per poder comunicar-se de manera eficaç en situacions culturalment significatives i que es van adquirint al llarg del procés de socialització.

Aquesta competència comunicativa exigeix no només l'habilitat d'utilitzar una llengua, sinó, amés, de saber-se situar en el context comunicatiu de cada comunitat específica, en les seves formes socials, culturals i ideològiques.
Es manifesta tant en els sistemes primaris (els més sezills-carta, trucada telefònica) com en els sistemes més secundaris.

QUÈ ÉS COMPETÈNCIA COMUNICATIVA?

Segons Gumperz i Dell Hymes (1972) és el terme més general per definir la capacitat comunicativa d'una persona, capacitat que abraça tant el coneixement de la llengua com l'habilitat per utilitzar-la.

QUINS SÓN ELS COMPONENTS DE LA COMPETÈNCIA COMUNICATIVA?

Components de la competència comunicativa:

1. Competència lingüística/gramatical: Fa referència al domini del codi lingüístic (nivell fonològic, morfològic, lèxic, sintàctic i semàntic).

2. Competència sociolingüística: Fa referència a les regles socioculturals d’ús. És l’habilitat que s’ocupa de la situació comunicativa: la situació dels participants, el propòsit de la interacció, i les normes i convencions de la interacció.

3. Competència discursiva: Fa referència a l’habilitat per produir i interpretar diferents tipus de discursos en qualsevol gènere i interpretar i produir textos coherents i cohesionats.

4. Competència estratègica: Fa referència a l’habilitat d’utilitzar estratègies de comunicació verbal i no-verbal per millorar l’efectivitat de la comunicació o per compensar dèficits en una o més competències.